No us passa a vegades que la vida passa com si fos una pel.licula?
No te n’adones i està sinterpretant un paper a cada escena de la teva vida, un rol que es el que ha de ser, pero que amaga el teu jo autèntic. A la feina s’ha de ser responsable, treballador, simpàtic i sempre tenir un somriure a mà, encara que per dins estiguis destroçada, dormida o costipada. A casa, arribes i automàticament agafes el rol de mare i mestressa de casa, et treus els talons, el pintallavis i el somriure forçat i et poses a preparar motxiles, roba de futbol, chandalls , posar rentadores o penjar-les o planchar-les.....
Quan sóc jo realment? Crec que a mesura que ens fem grans deixem de ser nosaltres mateixos, estem interpretant sempre, el que toca, el que s’ha de fer, perquè aquest és el joc de ser adult. Perts l’autencititat de l’espontaneitat.
Crec que només sóc jo mateixa quan estic estirada a terra amb els meus fills, jugant rient, cargolant-nos....tot i així, sempre se’t va un ull cap al rellotge perquè ets concient que aquella estona s’ha d’acabar ja que toca banyar, sopar i posar a dormir dues criatures.
A vegades em miro a mi mateixa i no em reconeixo, no tinc res a veure amb aquella noia de 18 anys, que sommiava com seria la seva vida als 28. I ara, camí dels 38, tot i que no cambio res del que he fet, crec que mai hauria imaginat que sabria interpretar tant a la perfecció diferents papers. M’he convertit en una actriu versátil.
M’he fet gran.
