Reflexes....
Quan et mires en una mirall, reps el reflex de la teva imatge invertida.
Quan miro els meus petits em passa alguna cosa semblant.
Em veig a mi mateixa, la meva infancia, anant al cole, carregada amb una motxila enorme. Amb les primeres petites responsabilitats, escriure a l’agenda, els deures, i els primers controls.
La més petita, només té un any....és una llàstima que no recordem res d’aquesta época, perquè sembla tan feliç....riallera, entremeliada i sempre amb somnriure entre els llavis.
Deuen ser molt feliços els nens d’un any, l’alegria no la poden disimular, els hi surt, es la rialla més sincera que he vist mai.
Els meus petits son la meva vida, les seves rialles les meves, els seus plors les meves penes. Tot i que et xuclin, et deixis exhausta al final del dia, tot i que hi ha dies que enyores la soletat, o la llibertat de la improvització, cada matí quan surt el sol, i em sonriuen, amb els ulls encara enganxats, amb el cos enredat entre els llençols, aquella imatge és el meu reflex, el reflex de la meva felicitat, el reflex de la meva vida....
