Buscar este blog

lunes, 8 de noviembre de 2010

ACTRIU VERSÀTIL


 
No us passa a vegades que la vida passa com si fos una pel.licula?
No te n’adones i està sinterpretant un paper a cada escena de la teva vida, un rol que es el que ha de ser, pero que amaga el teu jo autèntic. A la feina s’ha de ser responsable, treballador, simpàtic i sempre tenir un somriure a mà, encara que per dins estiguis destroçada, dormida o costipada. A casa, arribes i automàticament agafes el rol de mare i mestressa de casa, et treus els talons,  el pintallavis i el somriure forçat i et poses a preparar motxiles, roba de futbol, chandalls , posar rentadores o penjar-les o planchar-les.....
Quan sóc jo realment? Crec que a mesura que ens fem grans deixem de ser nosaltres mateixos, estem interpretant sempre, el que toca, el que s’ha de fer,  perquè aquest és el joc de ser adult. Perts l’autencititat de l’espontaneitat.

Crec que només sóc jo mateixa quan estic estirada a terra amb els meus fills, jugant rient, cargolant-nos....tot i així, sempre se’t va un ull cap al rellotge perquè ets concient que aquella estona s’ha d’acabar ja que toca banyar, sopar i posar a dormir dues criatures.
A vegades em miro a mi mateixa i no em reconeixo, no tinc res a veure amb aquella noia de 18 anys, que sommiava com seria la seva vida als 28. I ara, camí dels 38,  tot i que no cambio res del que he fet,  crec que mai hauria imaginat que sabria interpretar tant a la perfecció diferents papers. M’he convertit en una actriu versátil.
M’he fet gran.

miércoles, 27 de octubre de 2010

Reflexes



Reflexes....
Quan et mires en una mirall, reps el reflex de la teva  imatge invertida.
Quan miro els meus petits em passa alguna cosa semblant.
Em veig a mi mateixa,  la meva infancia, anant al cole, carregada amb una motxila enorme. Amb les primeres petites responsabilitats, escriure a l’agenda, els deures, i els primers controls.
La més petita, només té un any....és una llàstima que no recordem res d’aquesta época, perquè sembla tan feliç....riallera, entremeliada i sempre amb somnriure entre els llavis.
Deuen ser molt  feliços els nens d’un any, l’alegria no la poden disimular, els hi surt, es la rialla més sincera que he vist mai.
Els meus petits son la meva vida, les seves rialles les meves, els seus plors les meves penes. Tot i que et xuclin, et deixis exhausta al final del dia, tot i que hi ha dies que enyores la soletat, o la llibertat de la improvització, cada matí quan surt el sol, i em sonriuen, amb els ulls encara enganxats, amb el cos enredat entre els llençols, aquella imatge és el meu reflex, el reflex de  la meva felicitat, el reflex de la meva vida....

lunes, 11 de octubre de 2010

Treballar un dia festiu


Avui és festiu per dos terços de la població...Es el Pont de la Contstitució i jo treballo.
Hi ha un silenci que sembla que fos dissabte, em recorda a quan treballava a l’hospital i em tocava anar-hi caps de setmanes i festius, Nadals inclosos.
Ës una sensació una mica estranya, llevar-te, moure’t per la ciutat un dia que tothom dorm....m’ha semblat que era més fosc que de costum....
Ets sents més pringat que mai.
Al despatx hi ha silenci, la gent tecleja, adormilada....amb el mateix pensament que jo,; Que estic fent treballant quan tothom encara es mou entre els llençols?
Els telèfons estàn en silenci i quan un sona, és com un espatec que et fa saltar de la cadira....només se sent el soroll dels teclats....i la màquina del cafè... que no para.
Avui tenim més son del normal, és més fosc del normal, hi ha més silenci de lo normal, avui costa més del normal.

martes, 5 de octubre de 2010


Es un terratrèmol.
Quan ell arriba, el món es mou, tot vibra, tot va ràpid.
Desprèn energia per cada porus de la seva pell.
Ell és Així, viu, riu, vibra, tot s’agita, està i se’l veu, està i el notes.
Verborreic, frenetic i rialler...
Aquest és el meu princep d’ulls de mèl.

lunes, 4 de octubre de 2010

Toc, toc....

Fa por començar una cosa nova, El Racó de Fum....tots tenim un racó dins nostre on guardem el fum. El fum que fa que no hi veiem clar, que ens enlluerna, que ens distreu, que ens fa picor els ulls, i sortir llàgrimes...
En algún racó tots tenim aquest fum, i quina millor manera de treure'l que escribint.
Poc a poc n'apendré, només és la primera entrada....